Primer dia de campanya i es comencen a multiplicar els actes i els discursos. Els candidats intenten demostrar el seu programa, les seves idees, i fer-se valedors dels nostres vots. Però he de reconèixer que m’ha cridat molt l’atenció el concepte que ha esgrimit Coscubiela, quan ha afirmat que:
“Els pensionistes no han estirat més el braç que la màniga”
Li dono tota la raó. Aquestes darreres setmanes cada vegada existeix una sensació més amplia de que en el sistema sanitari calien reformes i retallades ja que s’havia arribat a un nivell de despesa en coses no necessitaries considerables. Que fins i tot, totes les administracions posibles han fet una mala gestió dels ingressos i estalvis que tenien al seu càrrec. També es parla i reflexiona sobre com els ciutadans van veure’s empesos a viure per sobre de les seves possibilitats, a demanar préstecs (acceptats feliçment, tot s’ha de dir) a bancs per a segones residències, i així una llarga llista de errors i males gestions que entre tots han portat a que la crisis ara mateix sigui tna destructiva, però i els jubilats?
Realment em plantejo fins a quin punt, podem atacar a un grup de la nostra societat que en el fons si que no ha tingut cap mena de responsabilitat en la crisis, són amb tot, els que abans de la crisis ja tenien unes pensions lamentables que no els hi permetien arribar de forma digne a fi de mes, i ara, són també un dels grups més vulnerables. Curiosament, són ells els que durant dècades ens han portat a les etapes de més expansió de l’estat del benestar de la nostra història contemporània, i nosaltres els que no em entès quina era la nostra realitat i vam voler viure per sobre de les nostres circumstancies.
Per tant, podem retallar en educació (i carregar-nos el futur), podem retallar en infraestructures (i carregar-nos la recuperació econòmica), podem retallar en sanitat (i carregar-nos el present de la societat), però per sobre de tot, no deixem d’apujar, ni que sigui una mica, les pensions cada anys, ni tampoc retallem en prestacions per la gent gran, ni en casals, ni en excursions, perquè són ells els que han passat guerres, penúries i dictadures. Són ells els que ens han donat tot el que teniem partint de cero, i no seria digne ni just, que fossin ells els que paguessin per aquesta crisis.
De fons sona: In your arms
Començo aquesta serie d’entrades sobre la campanya electoral al Congreso d’aquest 2011, una campanya que sorprèn a propis i estranys per la situació, pels protagonistes i per les tendències que en els darrers dies hem pogut comprovar en la premsa i en els diferents sondejos que van apareixent per la xarxa i en els principals diaris.
Si una idea planeja per sobre de tota la campanya és l’escepticisme d’una població que veu uns partits polítics tradicionals i uns actors polítics més preocupats per si mateixos que per la pròpia situació econòmica i política. Amb més de 5 milions d’aturats (segons l’EPA) i a saber quanta població que malviu a la desesperada, els partits i actors polítics són completament incapaços de donar respostes clares i creïbles a la majoria de població, que sembla que al final farà allò tant català d’escollir al menys dolent dels dolents.
Per una banda tenim dos partits nacionals, un el PSOE que sembla no recordar on ha portat la seva gestió econòmica, i que proposa reformes com si no hagués estat en el poder durant 8 anys per dur-les a terme. Quasi millor que això, es troba el Partido Popular, a punt d’aconseguir una de les majories més grans de la història de la democràcia espanyola (aconseguirà superar la de Gonzalez del 82?), però sense esgrimir ben bé cap mena de discurs ni proposta.
A casa, Catalunya, un PSC que sembla empecinat a no entendre la nova realitat nacional, i que tot i que conserva l’avantatge electoral, de nou no afronta un procés de reformulació del seu lideratge i del seu concepte de futur per a Catalunya. Propers a ells, a can CIU comencen als nervis al detectar un cert malestar electoral per les retallades i la gestió al capdavant de la Generalitat, tothom acceptava un sacrifici, però a canvi d’uns resultats que no arriben, ni sembla que arribaran. Al PP veuen com tot i començar a tocar el crostó a CIU, el seu sostre electoral continua ferm i sòlid, i no són capaços de superar-lo, ni tant sols en el pitjor moment del PSOE. Per la cua, ERC es frota les mans, veient com la seva renovació interna i prioritzar el seu eix nacional els poden donar un manteniment de resultats o fins i tot pujada, quelcom impensable fa només 6 mesos. Iniciativa no entén al món, ells que són els que tenen les propostes més properes al que creuen que demanda la societat, milloren resultats, però lluny dels seus germans (ideològics) alemanys. Queda un actor més, els indignats, que semblen més preocupats per entendre com sent la representació veritable del poble (aquell famós 99%), les urnes donen el seu recolçament a una opció ideològicament completament oposada com el Partit Popular.
Amb tot, una campanya força interessant, on sembla que de moment, més aviat com sempre, tothom està més pendent del seu mèlic, i els ciutadans i ciutadanes, sembla que a priori optaran masivament pel Partido Popular. Sense ficció.
