.:. Vélez.Cat .:. A ras de figa

Fa ja uns dies que detecto certs moviments estranys al metro, més concretament a l’entrada, on policies (nacionals) es posicionen i van demanant de forma aleatòria papers i documentació als ciutadans que entren. De fet, més concretament, en demanen només als que són “sospitosos” de ser immigrants.

Normalment tinc molta presa, però fan ganes d’aturar-se i comentar que el franquisme ja el vam superar, que la gent té drets, i que l’habeas corpus existeix tant si ets de fora com si no. De fet, em sembla indignant. Si tant temps lliure tenen per anar amenaçant a la pobre gent treballadora que agafa el metro, podrien agafar als que es colen sense pagar, o fins i tot, els que roben carteres, aquests, que si que són criminals i gent mereixedora de presó o extradició, aquesta gent sembla que no importa. El que cal és anar a pel  pobre treballador immigrant explotat en alguna fabrica de mala mort, acollonir-li i ficar-li la por al cos.

Tinc la sensació de que enlloc d’avançar anem cap enrere. Comentant això mateix amb ma mare, em deia que no digués res als policies, no fos cas que també em detinguin. Sembla ser, que ara també et poden aplicar la llei de vagos y maleantes.

Una altra punt més a la meva particular llista de greuges ciutadans… jo si m’enrecordaré d’ella a l’hora de votar.

“Las infraestructuras del país son endebles, el aeropuerto se colapsó en unas horas. Cuando aterrizaba un avión nos preguntaban: ¿Dónde están los camiones para transportar la ayuda? Y no teníamos camiones. ¿Dónde están los depósitos para almacenar las donaciones? Y no teníamos depósitos. ” Réne Préval, President d’Haití.

El que deia… una entrevista amb bastant de suc a La Vanguardia. M’han agradat un parell de frases, tot i que m’agradaria constrastar informació sobre aquest home.

Set dies van intentar els cascos blaus de la ONU organitzar punts claus al territori per distribuïr alimebnts i aigua, sense èxit. En menys de 24 hores els Marines americans no només ho han aconseguit, sinó que ja llegia a la Vanguardia que comença a arribar benzina, i que alguns cotxes ja comencen a funcionar, algunes botigues comencen a obrir les seves portes i el Govern haitià comença a funcionar (no sé on llegia que només queden en peu el Ministeri d’Interior i de la Dona, i que tant un com altre han coordinat amb molt d’èxit l’arribada d’ajut a punts claus). Un èxit de d’USA, fins i tot, han aconseguit que l’aeroport comenci a funcionar amb molta més eficiència (curiosament quan van fer fora als periodistes d’allà).

Com ja deia a l’anterior entrada sobre Haití, està clar, que el que necessitaven eren soldats, i no galetes. Al igual que he criticat durament a USA en la majoria de les seves actuacions exteriors, de moment cal felicitar-los. Lluny de les crítiques d’usurpació, o els temors d’alguns països del voltant, l’ajuda comença a arribar i la normalitat torna. No era l’objectiu?

Per acabar, destacar declaracions, per exemple, les d’un un soldat al periodista de The Guardian Ed Pilkington (“I don’t plan on firing a single shot while I’m here. I’ve been in Iraq three times and I’ve done enough of that.”) o un portaveu de l’ambaixada (“We want the people of Haiti to understand that we are here to help. We are not here to invade or occupy.”).

Són moltes les crítiques ciutadanes que s’aixequen reclamant com potser que només estiguin arribant militars i galetes a Haití enlloc  de quantitats inherents d’aliments i ajuda. La resposta és simple, no pot arribar més.

La nostra visió occidental del món, el nostre benestar, ens fa pensar que allò és com aquí, i que els haitians poden trucar als bombers o als Mossos i aquests apareixen al cap d’una estona (per suposat aquí, sense valorar res, els criticarem per tardar 15 minuts), i que en cas d’un desastre tindrem maquines i policies ràpidament per reconstruir i garantir la seguretat, en conclusió, pensem que allà tenen un Estat tant fort com el nostre.

No ens adonem que no queda res de res, l’Estat, que abans del terratrèmol era més aviat dèbil i estava auspiciat per les Nacions Unides, ara ja ni existeix. En els primers moments de la tragèdia, l’ajuda internacional estava col•lapsada, el seu aeroport, o el que quedava, no podia admetre a tants avions, que passaven hores i hores intentant aterrar, quan ho feien, no hi havia dunes, això vol dir que ningú podia descarregar l’ajuda, i en tot cas, quan ho feien, no sabien que fer-ne ni com distribuir-la. Una vegada descarregat, l’avió no tenia combustible suficient per enlairar-se, el que feia endarrerir més als que baixaven.

Per això, ara mateix, per dur que sembli, els haitians no necessiten més galetes o barretes energètiques de la UE, ara el que necessita són milers de soldats i policies, que garanteixin la seguretat del país, els canals de distribució d’aliments, sistemes de drenatge (algun dia plourà, amb risc d’infeccions i malalties), carreteres,  i sobretot els hospitals, llavors, si que es podrà ajudar realment a que la població no mori de fam, i que els pillatges, les bandes tribals i la violència acabin amb els supervivents.

Et despertes a la nit, mires el rellotge i veus que és de matinada. T’aixeques per anar a pixar, allò típic, i quan estàs mig adormit davant la immensitat de la taça del servei, t’adones que hi ha algun sorellet estrany fora.

Et despertes els sentits, però no el cervell, quan acabes i et mires al mirall sense saber si ets tu, intentes tornar al llit, però de nou sents el sorollet al passadís.

Decidit vas cap allà, encens el llum i zas:

Trobar-te al teu gos pixant al mig del passadís sobre un diari de “El Mundo” amb una foto del Borbó en la portada a les 5 de la matinada no té preu XD

El President francès Nicolau Sarkozy talla el tortell de reis (el “gallete des rois”) que els francesos, al igual que nosaltres, mengen per celebrar l’arribada dels “reis mags”. Amb la mirada atenta el president de la confederació de forners, Jean-Pierre Crouzet, i un grup d’estudiants de pastissers darrera, tot plegat a l’Eliseu, el passat 5 de gener de 2010.

Per suposat, al tortell ni fava ni corona… només faltaria!… com vegeu, el caga Tió no és la tradició més “simpàtica” que hi ha per Nadal…

Un ciutadà meticulós i assenyat com jo estava sense gaudint del seu temps lliure (o sigui no fotre res) quan de cop, sona el telèfon mòbil, i com era de bon matí i estava atent no vaig fixar-me en el número.

-    Hola buenos días, llamo del Centro de Estudios Avanzados para realizar una encuenta (amb un accent clarament andalús)
-    Ajà
-    Le podria pregunta a que província estamos llamando?
-    Está llamando a Barcelona
-    Disculpe entonces la equivocación, estamos buscando gente de las provincias de Andalucia.
-    Pues si, se han equivocado de pais
-    (Sonrisita floja) si… uhmm… esto es la desafección no?….
-    Perdone?
-    Nada, que buenos días (penja)

No si al final, amb la tonteria serà real que ni ells ni nosaltres ens creiem això d’estar units…

Interessant pas endavant de Castells, no per la idea en sí, que ja tots ens fem càrrec, sinó per la simbologia que sigui un membre del govern (i de pes) qui la faci. Castells sempre m’ha semblat representar aquell sector mig mort de Ciutadans pel Canvi que va portar a Maragall i l’ala més catalanista del PSC al poder, i que va ser dinamitada pel sector espanyolista de Montilla.

Ara les rodes van canviant, i tots els polítics, detecten cap on van els nous vents. Està clar que l’ independentisme creix com mai, i que iniciatives com el referèndum no són només actes folklòrics, sinó que tenen un sentiment darrera important.

Una dita sempre ha corregut pels passadissos de la Generalitat, i és que res millor que arribar a la presidència, per tornar-se independentista veient el que des del govern central et fan dia a dia.

Molt em sembla que el camí de no retorn ha començat. Hi ha desafecció, però no contra els polítics i la política, sinó contra els polítics i la política que no atén a les veritables realitat i demandes de la ciutadania, i resulta que ara una de les demanes principals és una nova relació amb Espanya, i més concretament la independència.

Com es pot saber si això és un moviment majoritari o no? Doncs simplement detectant com els polítics més gestos comencen a canviar de camisa. No heu notat que darrerament hi ha més polítics replantejant “relacions” que mai?

Estava jo cercant informació sobre les ambaixades al Iemen (on sembla ser que el món ha descobert de cop que hi ha un conflicte bèl•lic) i en la portada de La Vanguardia em trobo això… doncs ara que ho diuen, poder té raó… Montilla ha de madurar una micona, però políticament o com persona?

No m’estranya veure a Montilla trist en les seves aparicions, tothom es fica  amb ell darrerament, a més, dins de la notícies no deien res… suposo que els nois de La Vanguardia volen fer volar la nostra imaginació.

Qui diu que la política catalana no ens dóna exemples pràctics de bona governança? En el cas de les negociacions de la nova llei electoral catalana, els exemples i els ensenyaments estan sent diversos i variats.

Catalunya no té llei electoral, encara ens estem regint per ves a saber quin sistema dels anys de la transició. El fet diferencial aquí és evident, la resta d’autonomies ja en tenen una pròpia. Perquè nosaltres no?

Podria fer el discurset sobre que depenen el sistema beneficies a uns o altres, i és cert, i que el sistema electoral realment predisposa el concepte nacional, però això són bajanades. El que realment importa és la gran lliçó democràtica que els nostres governants ens han donat. És de manual.

• Si un tema no vull tractar-ho encomano una comissió d’experts, que després de molt enraonar i analitzar em donen una proposta de  50 punts.
• Com cap dels  50 punts m’acaben de fer el pes munto una comissió parlamentaria que discuteixi els punts
• Al cap de tres mesos s’han posat d’acord sobre uns 5 punts, alguns d’ells vitals, com per exemple que cal destinar un dia a votar, que ha d’haver una campanya electoral, i que s’han de presentar partits.
• Després d’un mes més, s’adonen que les eleccions estan ja a sobre, i que millor deixar-ho tot per després d’aquestes, ara no caldria trasbalsar-ho tot

I així és com(no) es redacta una llei electoral, i es deixa tot igual, sense canvis, més que res, perquè arribat el cas algun partit podria arribar a mirar pel país i no pels seus propis interessos, i tampoc cal ara trencar amb aquesta bonica tradició catalana de fotre el que cadascú vol sense pensar en els demés.

Amb tot, avui he anat a comprar la T10 i ja he notat la pujada de preus… de moment, només em queda visitar aquesta web, i tenir una micona d’esperança, la idea d’una llei electoral com a regenrador de la vida política del nostre país és súbtim, llastima que no siguin bons temps per als sommiadors…