Ahir a la nit de matinada veient com anaven els resultats i que la cosa pintava bastos pel no, lògicament sentia una sensació estranya, no era pena ni desencís, bàsicament era quelcom similar a l’alegria, perquè deixant de banda Escòcia, Catalunya, el Regne Unit i Espanya, per sobre de tot ahir es va donar una lliçó a tots aquells que no creuen en la política, i és que l’única solució per resoldre un problema identitari com és un procés d’independència són les urnes, ergo la política. Ahir Cameron, que amb els seus aspectes grisos en la gestió dia a dia del Regne Unit, ens va demostrar que la seva aposta, la democràcia, era l’encertada, i que només amb urnes ha pogut solucionar un problema que segurament en altres llocs no tant remots, pot acabar malament per la manca, justament, de democràcia, o més concretament, de qualitat democràtica.

Una lliçó molt profunda per Espanya, que veu com la seva posició s’afebleix per moments, no només perquè els arguments (perdó, l’únic argument) és cada vegada menys racional, sinó perquè Espanya camina inexorablement cap una qualitat democràtica molt baixa, quasi ínfima. Els catalans hem vist en els darrers anys aquesta disminució de la qualitat democràtica en l’Estat espanyol. Veient alguns debats i discussions a twitter ahir a la nit, es parlava del fet identitari català, la cultura, la llengua, bla bla bla i les agressions a aquestes, i com justament eren els motius pels quals d’un 15-20% (sent generosos) d’indepes de fa uns anys, ara parlem d’una majoria solida.

Penso que el fet primordial i aglutinador del Sí-Sí no és ja un fet identitari tradicional com la llengua o la tradició, penso que el punt central és la qualitat democràtica del sistema. Cal analitzar que el primer gran auge de l’independentisme va arribar amb la sentència front l’Estatut, per tant d’un fet de reducció de qualitat democràtica greu, és evident que retallar quelcom votat en referèndum (per cert aquest legal) per la ciutadania no deixa de ser una reducció i greu en la qualitat democràtica. D’igual manera, els partidaris del Sí-Sí pugen com l’espuma justament per les reduccions, a través de retallades, de recentralització, d’agressions polítiques, a la qualitat democràtica.

El valor de la democràcia és per tant el fet diferencial central de la societat catalana, aquest anhel de llibertat que compartim sense importar llengua, origen o condició, i justament, Rajoy, s’hauria d’adonar que menystenint les manifestacions, negant la consulta, i reduint la qualitat democràtica en Catalunya com estratègia central per aconseguir que no canviï res, només fa que eixamplar la majoria del Sí-Sí, i com ens ha demostrat Cameron, l’única manera de fer que algú és quedi, és justament tractant-lo bé. Penso que en aquesta diferència no poc subtil, està el motiu central pel qual el final de Catalunya serà força diferent a Escòcia. Tenia raó Margallo, Catalunya no és Escòcia, però no ho és perquè Espanya tampoc és el Regne Unit, i Rajoy encara menys Cameron.

Això va de:
 

Feia uns dies repassava el videoblog de Iñaki Gabilondo, periodista del que sempre he tingut una admiració tremenda, i mirava justament aquell vídeo on estava alterat perquè havia estat a Barcelona i deia que aquí la ciutadania havia simplement desconnectat emocionalment d’Espanya.

Així, ahir vam tenir una d’aquelles jornades informatives memorables, d’aquelles que realment no ens adonem fins a quin punt ja estem caminant en una orbita diferent a nivell sentimental del que vindria a ser l’estat espanyol,  i com de prop estem de la independència real. Com exemple un botó:Mentre la meitat de Catalunya criticava amb vehemència el nou format dels telenotícies de la TV3 a l’estil “ai nena a mi aquests modernismes no m’acaben de fer el pes”, i l’altre meitat participava del linxament públic per twitter  de Jordi Cañas, Rajoy anunciava amb el seu estil habitual que no saps si ho diu tot o no diu res, que tenia un pla per a Catalunya, més concretament, tenia un de concret: “la Constitucion y la ley”.

Però el pitjor de tot és que el seu pla era ben bé anecdòtic, la notícia era una altra. Poca broma, les dades són fins i tot esfereïdores: Mariano Rajoy va punxar ahir a Catalunya amb la seva entrevista a Antena 3. El president espanyol va obtenir un 12,1% de share i un total de 382.000 espectadors. En canvi, el primer Telenotícies vespre presentat pel periodista Toni Cruanyes va obtenir un 24,6% de share i un total de 775.000 espectadors.

Gabilondo tenia raó, ja hem desconnectat totalment.

Això va de:
 

Ministro Interior Fernandez Diaz

Fa uns dies el ministro del interior espanyol, Fernández Díaz, parlava del trencament a les famílies que suposava el procés, i per culpava directament a Mas de crear divisions en la societat catalana. Recomano molt veure el vídeo de les pròpies declaracions, ja que la forma en que les va fer, la manera, el to i les pròpies interrupcions mentals que rebia quan les deia realment demostren fins a quin punt aquelles declaracions no estaven rumiades, que li van sortir així. Altrament, el que si penso que està molt rumiat, és la forma pública en que s’estableix el procés des de Madrid. Discutir el contingut de les declaracions és simplement delirant, com si la política o el futbol mai haguessin donat salsa i maldecaps als sopars de Nadal de qualsevol família catalana.

L’estratègia que es veu de fa mesos és a tres bandes, per una negar l’evidència de que està passant res, però com això no funciona, s’està caminant cap a un relat nou, que és bàsicament fer creure que a Catalunya hi ha un estat de violència i de trencament evident, de caos i descontrol polític sense precedents. D’aquesta manera, l’Estat pot justificar accions polítiques sense sentit i acaparar el paper de salvador, de garant de la autoritat, la llei i l’ordre. De fet, és una forma d’actuar que no és nova a Espanya, de fet, penso que aquest argument s’ha utilitzat pels darrers 10 o 15 cops d’estat-pronunciamiento de la història moderna espanyola.

Poca broma amb aquesta estratègia, perquè no només serveix per justificar a nivell intern a Espanya, també serveix com a justificació a nivell europeu i internacional: posar ordre en la pròpia casa. El discurs de Fernandez Díaz, per tant, l’englobo dins d’aquesta estrategia, d’aquest relat, que per cert, té molts punts febles i penso que serà molt complicat de gestionar, ja que comporta portar a un nivell destrés polític i social als catalans, que mobilitzarà encara més a tota la ciutadania (dona igual el color). Fa temps que no els importa gaire que pot acabar passant a nivell social a Catalunya.

Com últim apunt, porto mesos dient que el “rival” és molt més dèbil del que sembla, però veient el nivell argumentari i de discurs, analitzant el “relat” que es vol construir per contrarestar el procés a Catalunya, te n’adones que potser l’Estat espanyol és encara molt més dèbil del que sembla. Són aquests petits detalls que conformen la, potser errònia, idea de que al final el procés acabarà en èxit d’una forma molt més tranqil·la i ràpida del que pot arribar a semblar.

Estem molt a prop, massa, ja comença la tremolor de cames d’aquell que veu que està a les portes d’un moment històric.

Això va de:
 

El primer any sense rei

El 27 desembre 2013, en Història, Independència, Política, per Velecito

Hi ha petits detalls en la vida social i política d’un país que determinen molt millor que les grans ocasions que quelcom ha acabat, és el cas del discurs del rei d’aquest Nadal. Aquest 2013 ha estat el primer any sense discurs del rei a Catalunya. Evidentment qualsevol que volgués ho podi veure per altres cadenes, i així ho van fer un 40% dels catalans, i de fet, no s’emetia per TV3 per una vaga de treballadors, però la dada no deixa de ser interessant. Ho és més si pensem i el traslladem a una seqüència temporal més àmplia, per exemple, a Catalunya va ser el territori on menys es va veure, però amb molta diferència: la mitjana va ser d’un 60%, quasi 20 punts menys. Només el País Basc amb un  36% estava per sota de Catalunya. El problema és que tradicionalment el rei havia aconseguit números per sobre del 70-80% a Catalunya. Poca broma amb la baixada.

Així, la notícia del dia no va ser el discurs, sinó més aviat qualsevol altre tema, les paraules del rei ja són intranscendents, no només políticament, sinó també moralment, els catalans fa temps que hem desconnectat emocionalment amb Espanya, com deia en Gabilondo als seus crits  demanant auxili del seu videoblog fa uns dies. Tot ha canviat, hem canviat.

Però el millor de tot, per sobre de tot, i el més significatiu és la normalitat amb la que vam viure aquest fet, ningú va bramar perquè no es doni a TV3, a ningú li va estranyar, ni a dreta ni a esquerra, tothom està més decidit del que sembla. Si abans ja ho estàvem, la data i pregunta ho ha precipitat tot. Fa mesos, potser anys, comentava que en el moment de tenir data i pregunta tot aniria a la baixa, que ja ho tindríem guanyat, i més si Espanya continuava actuant de la mateixa manera.

El discurs del rei deixa clar que ja estem desconnectats emocionalment, i que els “relats” de la “unidad bajo la Constitución” ja no se’ls creu ningú, estan superats, i el principal problema d’Espanya és aquest, que té un territori que marxa a una velocitat diferent, amb unes sinergies diferents, i que ja ha superat relats antics que no tenien gaire sentit. Només cal veure el concert de Sant Esteve al Palau de la Música per adonar-se que fins i tot les “classes dominants” (si se’m permet dir aquesta burrada) ja han optat clarament pel seu futur, i que per desgràcia del rei i de la constitució, no passa per la “unidad indivisible de la patria”.

Estem tant a prop que és millor que ens anem posant roba interior nova.

Això va de:
 

La política com ara tot una mica, va fent camí sense aturador a través del temps, però potser, en política no hi ha res més important que una bona imatge, d’aquelles que queden en la memòria del conjunt dels ciutadans per molt de temps, aquelles imatges que costen d’esborrar de la memòria col•lectiva. En l’antiguitat potser eren els records i lloances a les grans batalles i actes heroics, en l’actualitat, on twitter i facebook han substituït als trobadors i joglars, una fotografia pot tenir una força impactant.

La mort de Franco va tenir la seva imatge en el discurs d’Arias Navarro (“Franco a muerto”), el 23f va tenir la foto d’un Guardia Civil bigotut pistola en ma (“se sienten coño”), més modernament, la guerra d’Iraq, més concretament, el “trio de las Azores” va donar-nos aquella imatge de Aznar, Bush i Blair.

La Catalunya independent, segurament també estudiarà entusiasmada les seves grans fotos dels darrers anys, si fem una micona de memòria la primera gran foto serà aquella dels “presidents” en la manifestació contra la sentència de l’Estatut (sembla que parli de la pre-història oi?), on amb 30 graus de temperatura el president Barrera (i la seva crossa) mirava juntament amb un estufetacte Montilla que aquella manifestació no era normal. Des d’aquell moment hi ha hagut milers d’imatge que expliquen i sintetitzen el sentir d’una ciutadania.

Aquests dies però, hem tingut una d’aquelles que sí passarà a la història en l’imaginari col•lectiu: amb motiu d’un acte institucional per la Constitución Española, Pere Navarro, líder del PSC brindava somrient (d’aquells somrius de satisfacció per haver-se conegut), amb els líders del PP i Ciutadans, i de fons, poca broma, uns militars.

La imatge és mereix un punt i a part en la petita gran història de la política catalana. Aquesta foto testimonia allò que molts pensàvem, però que fins ara no s’havia fet palès, i és que el PSC no és més que una sucursal del PSOE a Catalunya, i que davant la tessitura d’escollir entre PSOE o Catalunya, ha escollit PSOE. Aquella foto passarà a la memòria col•lectiva no per la transcendència del dia o de l’acte, que no en tenia cap, sinó per la claudicació i la sortida de l’orbita catalanista i pel dret a decidir del PSC. Ni catalanisme ni dret a decidir a partir d’ara. Aquesta foto era la d’un funeral polític. Els assessors de Pere Navarro deurien estar de pont, sinó no s’entén tremenda errada en termes d’imatge.

Fotos, imatges, idees, que amb la seva força simbòlica queden en la memòria col•lectiva i que durant anys i anys condicionen als personatges que apareixen en elles. No hi ha res més poderós i més potent en política que una imatge que ho expliqui tot amb un simple cop de vista.

Això va de:
 

El Dia de la Hispanitat d’ahir ens va deixar mil i una lectures per poder comentar, però la primera i més conseqüent és que el procés avança a uns ritmes molt accelerats, i que curiosament, arribats al punt de no retorn, el unionisme continua sense poder agrupar-se i organitzar-se d’una forma creïble i democràtica.

Si aquesta setmana la porta als nassos a la senyora Camacho dels seus propis companys ens portava a la conclusió que ni tan sols tenen marge de maniobra per bastir una alternativa difuminada (aquella “gran oferta” que ha d’arribar però mai arriba, ni té pinta d’arribar), el que ahir vam veure a Plaça Catalunya, són una sèrie d’elements que porten encara més  a pensar en que el problema substancial del unionisme és que no té projecte de futur. L’únic que sembla clar que pot oferir el unionisme és la nostàlgia i el tornar enrere: no hi ha projecte més enllà de que no canviï res.

Deixant de banda el ball de xifres habitual, la constatació és que aquella “majoria silenciosa” continua sent silenciosa o no existeix, i que la convocatòria en sí, va ser un fracàs estrepitós, no perquè jo ho senti així, que també, sinó perquè en el moment més alt de mobilització unionista a Catalunya, amb unes portades i mitjans de comunicació afins revolucionats (la portada de la caverna va ser delitosa), el unionisme a Catalunya només va aplegar a nostàlgics d’altres temps (alerta amb els dos militants del PP braç en alt a 3 metres de la Camacho, els lemes que es cantaven o les banderes amb “pollos”), gent vinguda d’arreu l’Estat (en un moment donat l’speaker va dir “que saludin els que venen de fora de Catalunya!” i van cridar més que quan demanava pels que eren catalans) i feixistes declarats (com un dels atacants de Blanquerna que va poder assistir com si res).

Tampoc deixa de ser casual i és molt indicatiu, que tant el líder de la Plataforma que organitzava l’acte, o fins i tot Camacho i, en menor mesura, Rivera, es mostressin molt alterats i amb cert “cabreig” per no haver aconseguit mobilitzar a més gent. Poca broma amb aquest detall: enlloc de constatar que no tenen el suport polític que esperaven tenir, s’enrabien, bramen i “esbronquen” als seus per no anar-hi. Una mica el món al revés i simptomàtic del paper que està fent l’Estat espanyol amb tot el procés: bramar i amenaçar sense arguments.

Si la manifestació de l’any passat si que va aixecar cert “patiment” entre els independentistes, aquest any ja es donava per fet la seva poca transcendència real a nivell polític, però ni en els somnis més humits de molts sobiranistes s’havia imaginat un conjunt d’elements i imatges com el que es va donar.

Al final, tot es resumeix en que no hi ha indepes i unionistes, més aviat el debat està evolucionant entre demòcrates i no demòcrates. No es d’estranyar que dos anys després continuï el degoteig de nous independentistes, perquè en el fons cada vegada és molt més complicat que un demòcrata de veritat vulgui pertànyer a un Estat com el que s’està convertint Espanya, i a sobre amb tota la impunitat possible dels seus governants. Com sempre dic, ja no ens queda un pam, ens queda un quartet de pam.

Reunió en una habitació d’un Ministerio de Madrid. M’imagino la sala obscura plena de fum de cigars, i uns homes de gris, amb bigoti i ulleres negres, amb el cabell engominat i suant. Els crits i discussió és forta: la “estratègia de la por” no funciona. “Es culpa de TV3” diria un, “es culpa de la inmersión lingüística” diu un altre.

Fet i fet, la caricatura no és del tot inexacte. Pel que ens arriba de Madrid, sembla que no acaben d’entendre com la seva particular campanya de la por no funciona a Catalunya. Ahir La Vanguardia ens presentava una enquesta electoral que lluny de evidenciar un descens del sobiranisme, més aviat reflexava un enfortiment, fins i tot els partidaris del sí pujaven, tot i que la dada, poc “rellevant” suposo, estava més que camuflada entre un munt d’altres preguntes.

És evident que més enllà del que puguem arribar a pensar, la ciutadania i el procés hem arribat a un nivell de maduresa política i democràtica, que ens fa plantejar-nos si aquells missatges que ens volen ficar al cervell són verídics o no. El problema de la campanya de por per part de Madrid rau en que és completament exagerada, i ho és a tal nivell, que desacredita a tots els seus propagadors, i fins i tot, a tots els actors que hi participen. Un procés d’independència com el nostre té riscos, això és evident, però amenaçar de forma continuada, i cada vegada amb un to de veu més alt, es demostra com una estratègia que no funciona amb els catalans.

No és que els catalans siguem uns ciutadans especials i mega intel·ligents, simplement, el nostre entorn polític i mediàtica està més polaritzat i és molt més ric en número i inclinació ideològica. En certa forma tenen raó, el fet que no només tinguem una cadena de notícies pública com TVE (on no es parla de la vaga de les Illes, o es tracta una manifestació multitudinària com a setena notícia), ha fet que contra la por, el conjunt del múscul del país proposi arguments i solucions.

Fins i tot, aquesta campanya de la por ha tingut un efecte inesperat: pel que les enquestes i el run run indiquen, la societat catalana està disposada a molt més del que sembla per aconseguir la seva llibertat, ni tan sols l’amenaça de quedar fora d’Europa fa inclinar la balança (i això que en el fons no sabem si passarà o no), tant ho han repetit, i d’una manera tan tosca, que al final els catalans han optat per pensar i reflexionar si realment en volem formar part, i per tant, els nostres amics de la reunió de Madrid han creat euroescepticisme enlloc de por. Poca broma.

Arribats a aquest punt, ni les amenaces militars, ni la de dissolució de la pròpia autonomia ja funcionen, sembla que el “català cagat” amb el que sempre ha jugat Madrid i les elits unionistes a casa nostra, com a mínim, s’ha pres unes vacances.

Això va de:
 

L’entrevista que aquest matí ha realitzat Duran i Lleida en RAC1 ha estat molt més interessant del que sembla. Deixant de banda el contingut i les preguntes d’una molt bona entrevista del Basté, Duran i Lleida ha testimoniat el moment en que l’unionisme està instal·lat realment, i la seva pròpia feblesa per aturar tot el procés d’independència, que sembla per fi, sense aturador: només els hi queda cridar i queixar-se. Anem bé.

L’important realment de l’entrevista ha estat veure el canvi de Duran, ja no és aquell home de bé tranquil i seré, aquell “home d’Estat” segur de si mateix que esmorzava plàcidament al Ritz de Madrid llegint La Vanguardia sabent-se el polític millor valorar d’Espanya. Ara en Duran és un polític crispat, nerviós, sempre antipàtic, fins i tot agressiu a estones, demacrat físicament, sempre “cabrejat” amb un món que no fa el que ell vol i que és realment el correcte.

A l’entrevista, hem pogut escoltar una ràbia continguda per no haver estat President de la Generalitat, com atacava al programa Polònia per crear nous independentistes, o fins i tot a la mateixa RAC1 de jugar al joc d’ERC. En un moment de l’entrevista s’ha equivocat i ha anomenat al Basté Bassas, molt significatiu. En un altre ha caigut de potes a la galleda en la trampa d’un propi company, en Rull, que parlava d’una pregunta amb tres respostes. Una agressivitat, de nou, poc racional ha envaït el seu discurs “jo dic el mateix i…”.

Duran i Lleida és la cara de l’unionisme català, aquell que ja comença a notar que les receptes de la transició no serveixen, que els “poderosos” ja no es poden tancar en una sala i solucionar-ho tot, que fins i tot els seus propis aliats ja no creuen en ells, i sobre tot, una ràbia i una agressivitat que no s’entén, més que d’aquella persona que veu com el seu model de vida s’acaba, i que el seu paper comença a ser nul. Aquell que no té cap argument a favor, que ja no li queden. Quan no hi ha arguments només queda bramar i cridar: la por.

Ha estat una entrevista molt interessant, ha certificat el final d’una època, aquella en que Duran i Lleida marcava en molts casos l’agenda a Catalunya, aquella on l’unionisme català encara tenir poder de maniobra entre la societat i els partits polítics. Aquella sensació de domini del “seny” i el “pont aeri” per sobre de tot, dels pactes secrets amb Zapatero, tot allò.

En el moment en que Duran i Lleida ataca coses com el Polònia, o se sent incòmode i atacat a la mateixa Can Godó és que simplement ha perdut.

Així de simple.

Això va de:
 

Un nou projecte

El 19 abril 2013, en Coses del Blog, per Velecito

Aquests dies s’aixequen una mica pansits, però poc a poc van agafant color, fins arribar a que sorgeixen nous projectes, un d’aquest justament va sobre una temàtica que m’encanta, i amb el qual penso que puc arribar a gaudir molt, es tracta d’una web sobre geografia i demografia. Sé que el tema està molt trillat, però penso que l’aspecte visual, unit a la meva forma d’explicar coses curioses i agradables sobre les ciutats i països del món poden ser un valor afegit en el projecte.

De fet, la forma de fer serà molt semblant a d’altres projectes que ja he tingut en el passat, però potser aquesta vegada amb una mica més d’aspecte visual, que sempre havia estat una d’aquelles coses abandonades en molts projectes d’aquesta temàtica. A partir d’aquí, espero que les visites vagin creixent i que el contingut de la web vagi agafant adeptes poc a poc, almenys és el que espero.

Us deixo l’adreça del nou blog per si hi voleu donar una ullada ràpida, sempre partint del fet que està en construcció i que encara falta per arribar a perfilar alguns detalls: http://paisesyciudadesdelmundo.com/

Això va de:
 

No hi ha res com una mica de populisme per començar el dia, i aquests dies, sembla que comencem moltes vegades. Sempre m’ha sobtat la idealitzada visió sobre el concepte poble, si bé és cert que les esquerres sempre han tingut més aviat la lletja mania d’apoderar-se de l’icona del poble per a les seves pretensions, la dreta tampoc es queda curta.

Però ara no parlàrem del sentit més liberal del concepte de ciutadania, ni tampoc de la lluita de classes, només m’ha fet gràcia diferents expressions que he anat escoltant aquests dies, i que suposo que criden l’atenció i molt. Per una banda, tenim a Foment del Treball, una patronal clàssica que deu representar prop del 1% de les empreses catalanes, però l’opinió dels quals cada vegada que surt en qualsevol diari sembla representar a tot l’empresariat català. Cert és que aquest 1% d’empreses poden ben bé representar un 99%, o potser el 99% de les empreses només representen el 1%. Sigui com sigui, un clar exemple d’apropiació del “nosotros somos y nuestra particular manera de ver el mundo en verdad somos todos“.  També vaig veure un vídeo ahir a la nit, on un grup de nois estaven en una paret acorralats per la Polícia Nacional, cridant “nosotros decimos lo que vosotros no os atravéis a decir” a la gent que passava pel carrer. Va cridar-me l’atenció.

Si anem cap a l’esquerra, ens trobem amb els Indignats, no parlaré gaire d’ells perquè sinó diran que sóc de dretes, fet i fet, utilitzen el famós eslògan ”Somos el 99%” i la frase, que tot s’ha de dir m’agrada força, “que no que no que no nos representan”. Per suposat, i ja ho vaig dir en el seu moment, el moviment d’indignats (si es que és un moviment social, que no ho tinc clar), va acabar en el moment en que aquells que eren el 99% i que estàvem amb ells van votar a un altre, en una enquesta eleccions on potser els escollits no representaven en els seus interessos, però si els d’una amplia majoria de la població.

Avancem, a casa nostra també tenim exemple molt nustrats, un d’ells és la CUP, ja el seu propi nom inclou el terme popular, però darrerament sembla ser que s’han establert com altaveu del poble real, d’aquell de debò. Fa uns dies un dels seus simpatitzants, com a mínim votant, va insultar-me directament per facebook perquè vaig tenir l’atreviment de posar en dubte una de les seves decisions. No hagués passat res, a tots llocs hi ha fora de serie, però al cap de pocs minuts altres dues persones, simpatitzats o com a mínim votants, també m’insultaven, directament, i sense conèixer-me de res indicaven que estava equivocat, que esnifava coca o que era un “enemic del poble”.

Sigui com sigui, no deixa de ser curiós, com en una de les pitjors crisis econòmiques de la nostra recent història, la majoria de la política, amb totes les excepcions lloables que calgui fer, el que ens ofereix als ciutadans ara mateix són postures 99%, poc consens i molt poca calma, que en el fons no deixa de ser la definició tradicional de “populisme” i “demagògia”. En el fons, i ja que estic jo també m’apodero del 99%, penso que una majoria de la població, aquells ciutadans que paguen els seus impostos, veuen com es desmorona el país i la corrupció campa per tot arreu, no són ni dels 99%, ni del poble, ni del més enllà, i assisteixen de nou a les típiques baralles de política de batalla de cafè, on tothom vol tenir la raó, l’altre és horrible, i el consens sembla impossible.

No és d’estranyar doncs, que són aquelles postures i opcions polítiques que no bramen constantment tot el dia, i que insinuen i proposen consensos, les que acaparen més atenció, i segons les urnes, que fins ara és la manera més fiable de saber el que realment vol el poble (tot i que no ens agradi el resultat), les que pugen més en opció de vot.

Seguirem atents en el futur.

Això va de: