Aquests dies s’aixequen una mica pansits, però poc a poc van agafant color, fins arribar a que sorgeixen nous projectes, un d’aquest justament va sobre una temàtica que m’encanta, i amb el qual penso que puc arribar a gaudir molt, es tracta d’una web sobre geografia i demografia. Sé que el tema està molt trillat, però penso que l’aspecte visual, unit a la meva forma d’explicar coses curioses i agradables sobre les ciutats i països del món poden ser un valor afegit en el projecte.
De fet, la forma de fer serà molt semblant a d’altres projectes que ja he tingut en el passat, però potser aquesta vegada amb una mica més d’aspecte visual, que sempre havia estat una d’aquelles coses abandonades en molts projectes d’aquesta temàtica. A partir d’aquí, espero que les visites vagin creixent i que el contingut de la web vagi agafant adeptes poc a poc, almenys és el que espero.
Us deixo l’adreça del nou blog per si hi voleu donar una ullada ràpida, sempre partint del fet que està en construcció i que encara falta per arribar a perfilar alguns detalls: http://paisesyciudadesdelmundo.com/
No hi ha res com una mica de populisme per començar el dia, i aquests dies, sembla que comencem moltes vegades. Sempre m’ha sobtat la idealitzada visió sobre el concepte poble, si bé és cert que les esquerres sempre han tingut més aviat la lletja mania d’apoderar-se de l’icona del poble per a les seves pretensions, la dreta tampoc es queda curta.
Però ara no parlàrem del sentit més liberal del concepte de ciutadania, ni tampoc de la lluita de classes, només m’ha fet gràcia diferents expressions que he anat escoltant aquests dies, i que suposo que criden l’atenció i molt. Per una banda, tenim a Foment del Treball, una patronal clàssica que deu representar prop del 1% de les empreses catalanes, però l’opinió dels quals cada vegada que surt en qualsevol diari sembla representar a tot l’empresariat català. Cert és que aquest 1% d’empreses poden ben bé representar un 99%, o potser el 99% de les empreses només representen el 1%. Sigui com sigui, un clar exemple d’apropiació del “nosotros somos y nuestra particular manera de ver el mundo en verdad somos todos“. També vaig veure un vídeo ahir a la nit, on un grup de nois estaven en una paret acorralats per la Polícia Nacional, cridant “nosotros decimos lo que vosotros no os atravéis a decir” a la gent que passava pel carrer. Va cridar-me l’atenció.
Si anem cap a l’esquerra, ens trobem amb els Indignats, no parlaré gaire d’ells perquè sinó diran que sóc de dretes, fet i fet, utilitzen el famós eslògan ”Somos el 99%” i la frase, que tot s’ha de dir m’agrada força, “que no que no que no nos representan”. Per suposat, i ja ho vaig dir en el seu moment, el moviment d’indignats (si es que és un moviment social, que no ho tinc clar), va acabar en el moment en que aquells que eren el 99% i que estàvem amb ells van votar a un altre, en una enquesta eleccions on potser els escollits no representaven en els seus interessos, però si els d’una amplia majoria de la població.
Avancem, a casa nostra també tenim exemple molt nustrats, un d’ells és la CUP, ja el seu propi nom inclou el terme popular, però darrerament sembla ser que s’han establert com altaveu del poble real, d’aquell de debò. Fa uns dies un dels seus simpatitzants, com a mínim votant, va insultar-me directament per facebook perquè vaig tenir l’atreviment de posar en dubte una de les seves decisions. No hagués passat res, a tots llocs hi ha fora de serie, però al cap de pocs minuts altres dues persones, simpatitzats o com a mínim votants, també m’insultaven, directament, i sense conèixer-me de res indicaven que estava equivocat, que esnifava coca o que era un “enemic del poble”.
Sigui com sigui, no deixa de ser curiós, com en una de les pitjors crisis econòmiques de la nostra recent història, la majoria de la política, amb totes les excepcions lloables que calgui fer, el que ens ofereix als ciutadans ara mateix són postures 99%, poc consens i molt poca calma, que en el fons no deixa de ser la definició tradicional de “populisme” i “demagògia”. En el fons, i ja que estic jo també m’apodero del 99%, penso que una majoria de la població, aquells ciutadans que paguen els seus impostos, veuen com es desmorona el país i la corrupció campa per tot arreu, no són ni dels 99%, ni del poble, ni del més enllà, i assisteixen de nou a les típiques baralles de política de batalla de cafè, on tothom vol tenir la raó, l’altre és horrible, i el consens sembla impossible.
No és d’estranyar doncs, que són aquelles postures i opcions polítiques que no bramen constantment tot el dia, i que insinuen i proposen consensos, les que acaparen més atenció, i segons les urnes, que fins ara és la manera més fiable de saber el que realment vol el poble (tot i que no ens agradi el resultat), les que pugen més en opció de vot.
Seguirem atents en el futur.
Aquests dies són d’una velocitat gairebé insuperable a nivell de casos de corrupció, cada dia en sabem d’un de nou, i això fa que existeixi la sensació global de que la corrupció campa per tot arreu sense control. Ahir parlava dels que jo pensava eren els elements principals que expliquen aquests casos de corrupció.
Però malgrat això cal distingir, perquè evidentment no és el mateix els casos de corrupció en municipis petits, amb casos de molt més grans, per exemple, només cal veure tots els que presumptament estan implicats en aquesta trama de sobres en el PP. Per això mateix, m’agrada agregar algunes reflexions de perquè aquests casos són molt més greus del que hem pogut veure fins ara, i per tant, la indignació de la població és més que legitima.
El primer cas és Mariano Rajoy. No tots els dies tenim documents on s’implica al President d’un Estat. Rubalcaba en una roda de premsa el dijous em va semblar molt coherent el que va dir, i és que aquests casos no només són cosa del Partido Popular, també afecten a la imatge d’Espanya sencera, i per suposat a la figura de President del Govern. De fet, la imatge del Presidente Rajoy pujant per unes escales mecàniques i responent “si hombre” a la pregunta de si havia cobrat diners en negre per mi és la d’una persona incapaç total de controlar la situació que té a sobre. Que després de més de 24 hores encara no hagi sortit de cara a l’opinió pública a donar explicacions d’unes acusacions tant greus, és d’un nivell de despropòsit que mai s’havia vist a la política espanyola.
Un altre cas colpidor és el d’Ana Mato. Ministra en actiu de Sanitat, responsable directa de l’execució de les retallades en sanitat més grans de la història de la democràcia espanyola, rebia diners de la trama Gürtel per viatges i festes d’aniversari. En qualsevol país normal aquesta senyora ja hauria dimitit. Per suposat, no comento tots els altres personatges, perquè la llista és tant llarga, tant de polítics com d’empresaris, que realment se’m fa complicat de sintetitzar.
De moment, el Presidente Rajoy i el PP han fet allò que normalment fa algú que és culpable: no donar explicacions, negar-ho tot i organitzar una reunió amb tots els barons del PP per establir una estratègia a seguir.
La corrupció com a tal existeix i és inherent a qualsevol tipus de sistema polític del món, i per tant, és quelcom lògic i habitual que existeixi. Partint d’aquesta base, la gran diferència entre uns països i d’altres vindria a ser el control que el propi sistema democràtic s’autoaplica per tal que aquests casos siguin mínims i en el seu defecte controlats i portats davant de les autoritats competents.
Però per suposat, una cosa és la petita corrupció, una de molt diferent el que estem vivint aquests darrers dies, Espanya és, en efecte, un Estat amb uns nivells de corrupció bastant per sobre dels seus països veïns, com podeu veure al mapa que encapçala l’entrada i en aquest ranking mundial de la vergonya.
Lluny de fer una enumeració de casos de corrupció, m’agradaria proposar alguns elements que podrien ser les bases d’aquesta corrupció galopant, així com una sèrie de propostes per tal d’eradicar i acabar amb aquesta mena de formes de fer.
Quines són les causes d’aquesta corrupció a nivell polític?
- Tarannà mediterrani: que fa que siguem en general una societat molt corrupta. El problema de fons és aquest, quan la corrupció és percep com quelcom acceptable comencen els problemes, i en la societat espanyola s’accepta com a quelcom normal i habitual. Durant anys, les empreses i les persones han intenta estafar de la manera que podien a la pròpia Hisenda, i aquell que no feia trapitxeos o factures sense iva quan feia una reparació en el taller era simplement imbècil.
- Una legislació laxa: la legislació contra la corrupció a l’Estat espanyol és molt millorable, no existeix un control massa clar sobre els comptes dels partits, i per tant es podria endurir, tot i que…
- Electors fídels: molts països amb menys corrupció que l’Estat espanyol tenen lleis fins i tot més laxes, la lògica és que en cas de que un polític hi hagi indicis de corrupció, automàticament els seus electors no tornen a votar-lo, per tant el rational chooise (elecció racional dels ciutadans a l’hora de votar) és un dels sistemes més efectius, però en el nostre cas aniríem al punt 1.
- Qui controla als que controlen?: Un altre problema és que el propi Tribunal de Comptes, no oblidem que és una institució constitucional, vol dir que apareix en la
sacrosantaCE79, està completament polititzat, de fet, ara mateix em sembla que encara queden membres de l’etapa franquista, i la mitjana d’edat del seu Consell deu passar els 70 anys. - Que hay de lo mío. Un dels problemes principals és que s’ha convertit en un ús habitual l’utilització de la corrupció per aconseguir redits econòmics a nivell empresarial.
- Y tu más. Si els dos partits que governen i sembla que governaran durant dècades, tots dos tenen casos de corrupció, la natural oposició/crítica política des del sistema no existeix, amb un “tu más” la cosa queda sol·lucionada, i per tant cap partit acaba de ser efectivament forta en contra de la corrupció de l’altre.
- Nou rics: una de les principals, per mi, causes de tots aquests casos de corrupció, ha estat justament el creixement econòmic desbocat de l’Estat espanyol, igual que en el moment en que per Sevilla arribaven vaixells i vaixells d’or de les Amèriques i es va malgastar en guerres sense sentit, ara, en la moderna Espanya de l’alta velocitat i els 50 aeroports, ha tornat a passar el mateix, s’ha assumit que s’estava per sobre del bé i del mal, i amb tants diners per gastar, s’ha caigut en pensar que ningú s’adonaria si una part anava cap a la butxaca.
- Us animo a agregar algunes causes més, segur que en trobeu una bona pila.
La crisis és un primer moment va ser bancaria, com no podia ser d’un altra manera es va convertir en una crisis econòmica més global, que a l’Estat espanyol ha derivat també en una crisis social de les més importants que hem patit en els temps contemporanis. Però aquesta crisis ha evolucionat, i de fa uns dies sento com ja estem també en una crisis personal com individus considerable.
A nivell global, es pot palpar cada dia a la televisió, als reportatges o simplement als diaris. Alguns exemples, de totes formes, et fan caure en una tristor bastant considerable, per exemple el 30 minuts del passat dissabte, on es parlava d’Alemanya i el seu mega sistema laboral que els havia portat a l’abundància, i de com aquell món feliç no ho és tant, en concret, el retrat d’un home que havia arribat al nivell més baix de la societat alemanya, em va tocar molt. També hem va colpir molt, quasi acabar plorant, el reportatge de Jordi Evole sobre el drama de l’atur, penso que els seus reportatges són molt interessants, tot i que a vegades tenen un sentit de populisme que no m’acaba d’agradar, tot i que és pur defecte professional meu, tot i així, els casos de persones de 50 anys que no trobaven feina i que no tenien intenció de trobar-la em va cridar i ferir molt.
Això són simples exemples, després el dia a dia et dona més motius, per exemple, parlant amb gent, t’adones que tothom està igual, que no interactua, que ha baixat el seu nivell de socialització, que ja no surt, queda, parla tant com abans, no és que hagi abandonat a tothom, simplement hi ha com una voluntat d’hibernar, de deixar passar el temps, amb tant de pessimisme, tantes mentides per part del Gobierno i tanta crisis, potser és el que toca. Curiosament, aquesta actitud és del tot desencertada, perquè justament, el callar, el no lluitar i protestar ara, és el que portarà a que ens facin la següent retallada en el poc que queda de bo en d’aquest Estat.
Primer dia de campanya i es comencen a multiplicar els actes i els discursos. Els candidats intenten demostrar el seu programa, les seves idees, i fer-se valedors dels nostres vots. Però he de reconèixer que m’ha cridat molt l’atenció el concepte que ha esgrimit Coscubiela, quan ha afirmat que:
“Els pensionistes no han estirat més el braç que la màniga”
Li dono tota la raó. Aquestes darreres setmanes cada vegada existeix una sensació més amplia de que en el sistema sanitari calien reformes i retallades ja que s’havia arribat a un nivell de despesa en coses no necessitaries considerables. Que fins i tot, totes les administracions posibles han fet una mala gestió dels ingressos i estalvis que tenien al seu càrrec. També es parla i reflexiona sobre com els ciutadans van veure’s empesos a viure per sobre de les seves possibilitats, a demanar préstecs (acceptats feliçment, tot s’ha de dir) a bancs per a segones residències, i així una llarga llista de errors i males gestions que entre tots han portat a que la crisis ara mateix sigui tna destructiva, però i els jubilats?
Realment em plantejo fins a quin punt, podem atacar a un grup de la nostra societat que en el fons si que no ha tingut cap mena de responsabilitat en la crisis, són amb tot, els que abans de la crisis ja tenien unes pensions lamentables que no els hi permetien arribar de forma digne a fi de mes, i ara, són també un dels grups més vulnerables. Curiosament, són ells els que durant dècades ens han portat a les etapes de més expansió de l’estat del benestar de la nostra història contemporània, i nosaltres els que no em entès quina era la nostra realitat i vam voler viure per sobre de les nostres circumstancies.
Per tant, podem retallar en educació (i carregar-nos el futur), podem retallar en infraestructures (i carregar-nos la recuperació econòmica), podem retallar en sanitat (i carregar-nos el present de la societat), però per sobre de tot, no deixem d’apujar, ni que sigui una mica, les pensions cada anys, ni tampoc retallem en prestacions per la gent gran, ni en casals, ni en excursions, perquè són ells els que han passat guerres, penúries i dictadures. Són ells els que ens han donat tot el que teniem partint de cero, i no seria digne ni just, que fossin ells els que paguessin per aquesta crisis.
De fons sona: In your arms
Començo aquesta serie d’entrades sobre la campanya electoral al Congreso d’aquest 2011, una campanya que sorprèn a propis i estranys per la situació, pels protagonistes i per les tendències que en els darrers dies hem pogut comprovar en la premsa i en els diferents sondejos que van apareixent per la xarxa i en els principals diaris.
Si una idea planeja per sobre de tota la campanya és l’escepticisme d’una població que veu uns partits polítics tradicionals i uns actors polítics més preocupats per si mateixos que per la pròpia situació econòmica i política. Amb més de 5 milions d’aturats (segons l’EPA) i a saber quanta població que malviu a la desesperada, els partits i actors polítics són completament incapaços de donar respostes clares i creïbles a la majoria de població, que sembla que al final farà allò tant català d’escollir al menys dolent dels dolents.
Per una banda tenim dos partits nacionals, un el PSOE que sembla no recordar on ha portat la seva gestió econòmica, i que proposa reformes com si no hagués estat en el poder durant 8 anys per dur-les a terme. Quasi millor que això, es troba el Partido Popular, a punt d’aconseguir una de les majories més grans de la història de la democràcia espanyola (aconseguirà superar la de Gonzalez del 82?), però sense esgrimir ben bé cap mena de discurs ni proposta.
A casa, Catalunya, un PSC que sembla empecinat a no entendre la nova realitat nacional, i que tot i que conserva l’avantatge electoral, de nou no afronta un procés de reformulació del seu lideratge i del seu concepte de futur per a Catalunya. Propers a ells, a can CIU comencen als nervis al detectar un cert malestar electoral per les retallades i la gestió al capdavant de la Generalitat, tothom acceptava un sacrifici, però a canvi d’uns resultats que no arriben, ni sembla que arribaran. Al PP veuen com tot i començar a tocar el crostó a CIU, el seu sostre electoral continua ferm i sòlid, i no són capaços de superar-lo, ni tant sols en el pitjor moment del PSOE. Per la cua, ERC es frota les mans, veient com la seva renovació interna i prioritzar el seu eix nacional els poden donar un manteniment de resultats o fins i tot pujada, quelcom impensable fa només 6 mesos. Iniciativa no entén al món, ells que són els que tenen les propostes més properes al que creuen que demanda la societat, milloren resultats, però lluny dels seus germans (ideològics) alemanys. Queda un actor més, els indignats, que semblen més preocupats per entendre com sent la representació veritable del poble (aquell famós 99%), les urnes donen el seu recolçament a una opció ideològicament completament oposada com el Partit Popular.
Amb tot, una campanya força interessant, on sembla que de moment, més aviat com sempre, tothom està més pendent del seu mèlic, i els ciutadans i ciutadanes, sembla que a priori optaran masivament pel Partido Popular. Sense ficció.
Tot portava a un no canvi de panorama a la ciutat, però les perspectives més animades no es podien imaginar el petit canvi que ha patit l’Ajuntament en les darreres eleccions. Tot i la majoria (justa) del PSC en l’Ajuntament, queda demostrat que el model de ciutat que tant d’èxit ha portat al PSC comença a tenir alguns problemes de viabilitat a les urnes. Penso que els resultats són magnífics pel PSC; ja que venien d’unes dinàmiques electorals autonòmiques molt dolentes, i la baixa era més que esperable. El candidat de totes forces, era un pes pesat massa bo com per no esperar una majoria tranquil·la.
Potser el canvi real es veu en la resta de resultats. La davallada de CiU és considerable. Ni l’anterior candidat (Sabadell) ni l’actual nova cap de llista han pogut aconseguir un projecte que trempés als ciutadans, i enlloc de pujar en vots i regidors, els resultats són un fracàs considerable per una candidata que aspirava a ser la segona força de la ciutat.
Per la seva banda, el PP també modificava el seu cartell electoral, i el nou candidat ha aconseguit un regidor extra, que s’explica per les dinàmiques electorals generals, i per influència de la pròpia Badalona.
Pel que fa a la resta, destaca la pujada d’ICV, sent un dels partit més dinàmics de la ciutats, repetint cartell amb en Gregorio Belmonte, ha sabut canalitzar el vot protesta i a la mateixa vegada rendibilitzar la seva tasca de govern, pujar en regidors per ells és un premi enorme a la tasca realitzada.
La nota negra la posen els dos següents resultats, primer amb l’entrada de Plataforma a l’Ajuntament amb un regidor. Poc explicable és aquest regidor, ja que la seva campanya s’ha basat en una mena de xenofòbia barrellada amb lerrouxisme. El lema fàcil “primer els de casa” ha captat molt l’atenció, i la propaganda constant en un municipi molt petit ha bastat per assolir una entrada més que triomfal al consistori. La gran sorpresa de la nit va ser justament la no entrada de Renovació per Sant Adrià a l’ajuntament, la coalició d’Esquerra va seguir la mateixa sort que la majoria dels candidats d’Esquerra del país, i molt més concretament, les dinàmiques electorals de la zona, ja que tampoc van aconseguir representació ni en Badalona ni en Santa Coloma. De fet, els resultats de Renovació, tornen a Esquerra dues eleccions enrere, una situació que haurà de portar a replantejar-se moltes coses.
Així que, la ciutat no pateix un canvi radical, però si de petites dinàmiques que portaran a canvis profunds durant la legislatura. El primer dubte serà si es tornarà a reeditar el pacte entre PSC i ICV per governar a l’Ajuntament, i que quin paper tindran la nova correlació de forces del consistori tant en aquest pacte de govern com en les dinàmiques dels plens.
Són moltes els anys que porto dient que a Badalona vivien una bona colla de peperos, però mai m’hagués arribat a pensar que serien la gran majoria de la població. Però penso que les eleccions a Badalona han estat un laboratori molt més important del que sembla a simple vista, i que al cap i a la fi, la victòria del PP no ha estat tant per mèrits propis, sinó més aviat per un conjunt d’elements a tenir molt en compte, i que dibuixen una sèrie de dinàmiques molt interessants, que no es donen en cap ciutat més de la nostra dretana Catalunya
Badalona no és una ciutat: en són unes quantes. La gent de Llefià no té un sentiment molt arrelat de ser badaloní, quan necessita serveis baixa a Sant Adrià o a Santa Coloma, fins i tot a Barcelona. La distància emocional amb el centre de Badalona és molt alta, i té una dinàmica pràcticament diferent. Fins als darrers anys, eren continues les lluites veïnes per l’abandonament de l’administració municipal en el propi municipi. La situació és idèntica a Sant Roc, és aquell barri quan surts de l’autopista, però té una personalitat pròpia particular, i tampoc té un sentiment massa gran d’unitat. Així, podríem anar per moltes altres barris, que per separació física o fins i tot pel simple fet demogràfic, no es senten part d’una ciutat més global com Badalona. Així, cal parlar també de Pomar, Montigalà, Mas Ram, etc. Així, el PSC no ha sabut articular una resposta global de ciutat, i les receptes no han estat les més adequades.
Badalona no té tants immigrants: lluny de les taxes d’immigració que tenen ciutats de l’interior de Catalunya, el que Badalona si que té, són uns ghetos de proporcions considerables, barris sencers han estat literalment envaïts per població forastera, i lluny de que l’ajuntament portés a terme polítiques d’integració i dispersió, ha estat simplement inactiu sobre això. Artigues, Sant Roc, són barris que l’ajuntament ha tingut molts anys abandonats, i això s’ha notat.
Badalona castiga als corruptes: a part els propis problemes de la ciutat, també tenim el tema dels anteriors dos alcaldes, tant Blanch com Arqué, s’han vist dins de processos de corrupció. En especial Maite Arqué, amb el monument abandonat que suposa un canal i un port que s’ha deixat a mitges (llençant a terra barris sencers per a la seva construcció), i la construcció il·legal del centre comercial Màgic. Tampoc va agradar gens, que a mitja legislatura, fugís literalment al Senat, no com ascens, sinó com fórmula per tenir aforament i no poder ser investigada. Ja en aquelles eleccions, el PP va guanyar a Badalona, i Arqué, va ser menys votada a Badalona que al conjunt de la província de Barcelona (no volíem vot preferencial, doncs aquí ho tenim). Per tant, a Badalona ha existit un gran volum de vot de càstig.
Badalona tenia ganes de que algú parlés clar: És cruel, però la campanya d’Albiol, ha estat directa i simple. Que ha tingut un caràcter racista és evident, però els problemes amb els immigrants han estat constants en els darrers anys, i de nou, l’Ajuntament no havia fet res. Penso que més enllà de que els ciutadans estiguessin més o menys d’acord amb el PP, si que estaven cansats de que el PSC no fes absolutament res. Un candidat molt més pròxim, més creïble, i sobretot molt més conegut, ha fet meravelles. A part, la campanya estava molt ben dissenyada.
Badalona no tenia alcalde: A Serra no el coneixia massa gent, tot i que s’ha esforçat a construir i renovar places, a millorar el servei de neteja (els dos problemes principals de la ciutat) no ha entès que no es podia fer tot depresa i malament al final de la legislatura. Els carrers continuaran bruts perquè la ciutadania no té consciència de ciutat i no dóna valor a la netedat. Badalona és una ciutat incívica per naturalesa, perquè no se sent un conjunt emocional, la gent no respecta, i d’això té gran part de culpa l’ajuntament socialista, que ha tingut 32 anys per reformes, construir i solucionar problemes, que tres dècades són massa temps per engegar polítiques socials de transformació real. A Sant Adrià, sense anar molt lluny, aquestes polítiques ben dissenyades i aplicades han funcionat, la recepta estava clara, i a més, també beneficia electoralment, com s’ha vist a la ciutat veïna.
El gran repte de Badalona ara serà saber si aquesta nova administració serà capaç de sol·lucionar els greus problemes de la ciutat. El PP no ha governat cap ciutat gran a Catalunya mai, i per això, serà interessants veure si les seves receptes, que semblen tan bones a Madrid i València, també poden funcionar a Catalunya. De moment, el PSC deixa una ciutat fragmentada, desestructurada, bruta, amb greus problemes de convivència, socials i econòmics. Serà tot un repte per Albiol, que ha de passar de “dir el que ningú s’atreveix a dir” a “fer allò que ningú ha fet”.
Us presento un vídeo del youtube que m’ha cridat molt l’atenció, i que penso que pot ser extremadament interessant:
